Qui som

Som el grup “Entre Llibres” de 2n C de Magisteri de Primària a la Universitat de València. Aquest blog ha nascut per l’assignatura de Formació Literària per a Mestres amb el fi de plasmar i reflexionar juntes al voltant de tot allò que treballem a l’aula.

A continuació, tractarem de fer individualment una xicoteta autobiografia del que ha sigut la nostra experiència literària. Desitgem gaudiu de cada entrada nova que publiquem en aquest blog. Esperem les vostres visites!

“Jo des que era petita vaig sentir una enorme fascinació per la literatura. Era com una forma d'escapar del dia a dia de la vida i d'arribar a un món molt més fantàstic i on la imaginació no trobava cap límit o obstacle.

Recorde que ma mare no era de les que em llegia totes les nits però sí que la recorde a ella, llegint baix el llum a vegades somrient, a vegades amb xicotetes llàgrimes als ulls i altres mossegant-se els dits per intriga o por. Allò va ser un dels principals motius que van despertar en mi un interés per la lectura que encara hui en dia continua latent en mi. Què era allò que amagaven aquelles pàgines i que feien que ma mare s'emocionara tant? Quin secret s'amagava allí dins entre paraules sense aparentment sentit? Prompte vaig descobrir-ho.

Jo havia aprés a llegir i a parlar molt prompte, molt més prompte del que és normal, però mai havia decidit agafar per mi mateixa un llibre o suggerir a ma mare que em llegira un. No recorde molt bé com va ser, però un dia em vaig trobar amb un llibre entre les meues mans i em vaig sentir transportada a un altre món, on el temps era relatiu i tota història era possible.

Amb el pas dels anys vaig agafar molt més interés en la lectura. A lo millor era perquè en millorar el meu nivell de comprensió lectora jo era capaç de llegir moltes més coses i d'una forma molt més madura, però el que és cert és que quan vaig complir els 16 anys ja no tenia cap lloc a la meua habitació per posar més llibres. He llegit llibres de tot tipus i en diferents llengües, però he de reconèixer que, no sé per què, mai em va cridar molt l'atenció llegir en valencià, més ve el veia com una obligació d'escola.

He llegit moltíssim al llarg del que porte de vida, i no hi ha dia en què no em vaja al llit sense haver llegit encara que siga una miqueta. Llig sobretot llibres en espanyol i en anglés, e inclús recorde que, després llegir-me uns quants llibres de l'escriptora valenciana Laura Gallego i de poder conèixer-la a la meua escola vaig sentir la temptació de començar a escriure la meua pròpia història, però la veritat és que no va tenir cap succés. Crec que es deu al fet que encara no tenia ni tinc la suficient maduresa per fer-ho, però seria per a mi un somni fet realitat aconseguir-ho algun dia.

He llegit com ja he dit moltíssim, però com a tot el món supose que sempre hi ha un o uns llibres que han marcat molt més que uns altres. Mai he sigut d'històries de princeses, ni d'amor com a tal. Més ve sempre he sigut d'històries d'aventures, on em sentia transportada a un altre lloc del món, o inclús a un altre món. Però, m'agradaria nomenar alguns dels que en cara hui en dia mire amb tendresa i que a vegades agafe de nou per llegir-los i tornar a sentir aquella meravellosa sensació del fet que esa història està escrita pensant en mi. Memòries d'Idhún, Dos ciris per al diable, Crepuscle, Les Torres de Romander, El nom del vent, Pájaro-que-da-cuerda-al-mundo, Joc de Trons ... Totes aquestes lectures són d'una època molt actual, però no puc tancar aquesta llista sense parlar-vos d'aquells que van fer que hui llegisca el que llig: Kika Superbruja, El petit vampir, l'amiga més amiga de la formiga Miga, moltíssims llibres de Disney, i el que més m'agradava: El llibre de la Selva.

Amb tot això us he obert una mica el meu racó al cor on tinc tots els personatges lliurant les seues batalles, i vos assegure, que llegint qualsevol d'aquests llibres podríeu conèixer-me molt més del que us penseu.

Una cosa sí que tinc molt clara, i és que la meua afició per la lectura mai desapareixerà, encara que hi haja temporades en la que llig més i temporades en què no tinc tant de temps per fer-ho. Per què... Què hi ha millor al món que sentir-se amb un llibre la protagonista d'una història que acaba per emocionar-te i et fa patir tot el que pateix el personatge com si el seu sofriment o la seua fortuna foren teues?”

AUTOBIOGRAFIA DE PILAR ASUNCIÓN. Etiqueta: Pilar Asunción

“A continuació parlaré de la meua experiència amb la literatura al llarg de la meua vida.

Recorde que, quan era menuda i no havia començat a llegir encara, el meu iaio em contava històries abans d’acostar-me. Ell em relatava qualsevol conte que se li ocorria. Alguns eren d’aventures, altres de terror, altres d’amor, etc.

Quan ja era un poc més major, vaig començar a narrar-li històries jo també. M’agradaven molt els d’aventures i cada vegada m’adonava què tenia més imaginació per a crear personatges meravellosos, vivències fantàstiques, llocs molt bonics, etc.

Aquest moment del dia era el meu moment favorit, on jo podia dir tot el que m’imaginava i volia que passara en la vida real. Moltes vegades, em posava a pensar al llarg del dia per a poder contar alguna cosa meravellosa al meu iaio.

Més endavant, vaig començar a llegir. Els primers llibres que vaig llegir van ser els de l’escola. Aquests llibres estaven bé perquè ja no havia d’imaginar-me les històries, tan sols havia de llegir-les. Cada llibre era un món, una vivència diferent que m’encantava.

En classe, donaven una assignatura de lectura. Aquesta era una de les que més m’agradaven. Baixaven a la biblioteca i cadascú elegia el llibre que volia llegir-se. Eixa hora a la setmana era com fugir de la realitat de l’escola i de les altres assignatures per a submergir-nos en els llibres.

Tots els estius ens manaven un llibre, jo me’l llegia una vegada i una altra. També anaven, la meua germana i jo, a la biblioteca del barri. La meua mare ens portava allí i ens deixava elegir el llibre que més ens agradava.

Després, la meua mare ens va fer el carnet de biblioteca i podíem agafar tres llibres. Els que més m’agradaven eren els de Kika Superbruixa. Aquests llibres contaven la història d’una nena que feia màgia amb un llibre de trucs.

Els anys que més vaig llegir va ser els de cinqué i sisé de primària. El meu professor tenia una biblioteca i ens regalava llibres si feien sempre els deures i ens portaven bé.

En aquests dos anys, quan aplegava a casa, llegia els llibres que tenia després de fer els deures. Era com un descans de tot el dia, era com oblidar-me de les preocupacions, els deures, els exàmens, etc. per a fer el que volia de veritat.

A continuació, vaig passar a la E.S.O, i la cosa va canviar. Ara ja no tenia tanta llibertat; hi havia més treballs, més deures, més dificultats, més preocupacions, etc. i em quedava molt poquet de temps per a llegir.

En segon de la E.S.O em van manar que llegira un llibre que s’anomenava Manolito Gafotas d’Elvira Lindo. Aquest llibre em va encantar i vaig llegir-me molts d’aquesta autora.

Als cursos posteriors no vaig llegir quasi per pròpia voluntat. Tan sols a l’estiu trobava temps per a llegir de tant en tant. El meu interés pels llibres va anar desapareixent i quan em manaven un llibre per a llegir a casa era, en la majoria dels casos, un fàstic que m’anava a quitar més temps encara.

Hui en dia, pense que la literatura és una de les coses més importants de l’educació d’una persona. T’ajuda a expressar-te bé de manera escrita i oral, a potenciar la teua creativitat i conéixer el món.

És veritat que la manera de llegir canvia amb el temps. Quan vas fent-te major has de llegir les novel·les o els llibres que et manen a classe, que solen ser avorrits. La idea per a canviar això és que donem a elegir als nostres alumnes els llibres que volem llegir-se.

No podem permetre que es perda aquesta manera de comprendre la vida tan meravellosa!”

AUTOBIOGRAFIA DE MARIA GARCIA. Etiqueta: María García.

“Des de ben menuda he estat involucrada en el món de la lectura, ja que els meus pares sempre l’han considerat molt important per al desenvolupament tant de la meua educació com de la de la meua germana.

Recorde que per a poder dormir de menudeta, el meu pare sempre em contava contes que ell mateix s’inventava perquè sinó em cansava d’escoltar sempre les mateixes històries. He de dir que ell sempre em posava a mi com a personatge principal i així jo podia imaginar-me aquella història com si fóra real. Inclús recorde que tinc un llibre on la meua germana i jo érem les protagonistes, cosa que em va fer molta il·lusió en aquell moment, i encara avui seguix fent-me’n. Pel contrari, ma mare sempre em contava el conte de “L’ovella Anastàsia”, sense dubte, el meu preferit; podria definir-lo com al llibre més representatiu de la meua infància.

A mesura que vaig anar creixent, va anar augmentant el meu interés per la literatura, i vaig substituir els contes dels meus pares per la nit, per històries d’amor i policíaques que jo mateixa llegia (aquestes últimes són les meues preferides).

A l’escola, també dedicàvem un espai a la lectura i ens feien llegir al voltant de 6 llibres per curs, dels quals destaque Carlos Baza Calabaza, El Principito i, com no, Les Malifetes de Maria Encarna. Aquests tres llibres han conviscut amb mi durant molt de temps ja que, encara que me’ls sàpiga de memòria, em fan sentir el mateix que la primera vegada que els vaig llegir, a més em transporten a aquell moment en el que els vaig llegir per primera vegada, a la meua infància, i em fan sentir lliure.  Durant uns anys (els que va durar el batxillerat) vaig deixar de costat el món literari per centrar-me en els meus estudis, així doncs, tan sols llegia aquells que m’obligaven a l’escola, com La casa de los Espíritus de Isabel Allende, Luces de Bohemia de Valle-Inclán o el que més em va marcar: La plaça del diamant de Mercé Rodoreda.

En quant a la poesia, mai m’havia cridat especialment l’atenció, és més, no li dedicava temps perquè no solia entendre-la. Em semblava una ximpleria utilitzar metàfores i figures retòriques per dir alguna cosa, de manera que solia deixar-la de costat quan, després de llegir un poema per enèsima vegada seguia sense trobar-li cap sentit.

No obstant això, l’any passat vaig canviar totalment d’opinió gràcies a la meua germana, ella em va fer descobrir una poetessa anomenada Elvira Sastre que ha aconseguit que sorgisca en mi un interès per la seua poesia. Probablement siga per el llenguatge senzill i directe que utilitza en el seus escrits. Tant és aquest que el passat 10 de febrer vaig assistir a un recital de poesia que feia a una llibreria de Ruzafa, ja que era la primera vegada que venia a València i jo tenia molta il·lusió i ganes d’escoltar-la.  

No sabria expressar amb paraules tot el que em va fer sentir, mai haguera imagina’t que un poema podria arribar-me tant. La seua forma de llegir, i l’amor amb que ho feia, feien de les seues paraules obres d’art. A més, també l’acompanyava la seua companya, Adriana Moragues, qui s’encarrega d’interpretar amb cançons els poemes d’Elvira, que encara ho feia més meravellós.

Com a futura mestra, pense que és molt important involucrar als alumnes en el món de la literatura des de ben menuts, ja que aquesta facilita el desenvolupament de la seua educació en la societat d’avui dia, a més d’enriquir la seua cultura i els seus coneixements.”

AUTOBIOGRAFIA DE ROSAMARI RIERA. Etiqueta: Rosamari Riera

“El meu primer contacte amb la literatura va ocórrer inclús abans de saber parlar. Quan encara era un xicotet bebé, mons pares ja em llegien històries per a dormir. Encara que de vegades no entenguera bé què deien o què contaven, jo els escoltava i m’adormia lentament amb el suau soroll de la veu de ma mare o de mon pare.

El temps va anar passant, i aquella xiqueta que no sabia parlar va començar a relacionar-se amb el món de les paraules i, amb ell, el dels contes infantils. Amb la intenció d’apropar-me més a la lectura, mons pares em van regalar un conte de Dodot on jo era la protagonista, una xiqueta que, jugant al parc de la meua ciutat, trobava una pedra màgica que em traslladava a un bosc encantat, on havia de curar al Rei Ós.

Recorde també que en Educació Infantil, les mestres ens donaven molta motivació perquè llegirem. Les mestres de primer i de segon ens acostaven a les lletres, a aprendre l’alfabet amb cançons i diferents recursos. Va ser en tercer d’infantil quan vam començar a tindre un major contacte en contes infantils que ens podíem portar a casa. A més a més, en classe féiem xicotetes “tertúlies” comentant si ens havia agradat o no el llibre que havíem triat per a llegir-ne.

Ja en Educació Primària, el contacte amb la literatura creix moltíssim. En els llibres de llengua i literatura, tant en castellà com en valencià, a principi de cada unitat hi havia una xicoteta lectura extreta d’un llibre o alguna història inventada. Eixa era la part del temari que més m’agradava. De fet, quan a principi de curs comprava el llibre, començava a llegir les lectures de cada unitat perquè no podia aguantar que terminarem la unitat.

No obstant això, pensant ara des d’un punt de vista més crític, crec que les activitats de “comprensió lectora” no ens feien reflexionar realment sobre el text llegit prèviament. Encara que, si ben és cert que moltes de les activitats no pagaven la pena, també hi havia algunes que m’encantava fer. Eren aquelles on havies de canviar el final, o inventar com continuaria si hi haguera una segona part, eixes activitats que realment despertaven el nostre “jo literari” i el donaven llibertat per crear, per viure la literatura.

Aquest “jo literari” va terminar d’eixir en Educació Secundària, gràcies al meu professor de Llengua i Literatura Espanyola i a la meua professora de Llengua i Literatura Valenciana. Ambdós mestres ens feien redactar històries inventades per nosaltres mateixos. Al principi havien de ser xicotets fragments, ú o dos paràgrafs, de vegades era inventar algun final alternatiu, i altres havíem de completar les històries que havien fet els nostres companys.

Recorde també un joc que féiem molt sovint a classe; consistia a inventar una història entre tots els alumnes. Podíem ficar-nos en grups i que cadascú diguera un aspecte de la història; per exemple algú deia el personatge, altre el temps i altre un lloc i, entre tots, s’havia d’escriure una història sencera. També podíem fer-ho de manera que participara tota la classe a la vegada, quan cadascú afegia una oració a les que ja havien dit els companys prèviament.

Quan ja anàvem agafant pràctica a escriure, ens proposaven que escriguérem històries més llargues, quasi contes curts que obrien les portes de la imaginació i la improvisació, que ens donaven la clau per a gaudir del fet literari.  Les històries que escrivíem havien d’estar relacionades amb la unitat que estàvem donant a classe. Relacionat amb la unitat de l’època del romanticisme, vaig escriure una història que ocorria al segle XVIII que tractava la història d’amor impossible entre una xica de bona família i un servent de la casa. Així, amb aquella història vaig quedar finalista en els concursos de literatura que féiem entre les classes.

D’una banda, el fet de crear literatura em va entusiasmar tant que vaig començar a escriure poemes de diversos temes, fins que un dia, un amic meu que és músic em va dir que volia agarrar els meus poemes per a fer-ne cançons en ells. Si ben és cert que allò no va anar molt lluny, també ho és que als dos ens encanta sentir la música creada per nosaltres, ell la música y jo la lletra.

D’altra banda, pel que fa a la lectura, m’agradaria tindre més temps per a poder gaudir més dels llibres que tinc a casa, ja que només tinc temps de ficar-me a llegir tranquil·lament quan hi som a estiu.

Per concloure, la meua experiència amb la literatura ha estat prou satisfactòria, ja que he tingut l’oportunitat tant de crear-ne com de gaudir d’ella. Així doncs, espere poder potenciar encara més ambdós aspectes en la meua vida com a persona i, sobretot, com a mestra, per poder influir en els meus alumnes eixe interés per la literatura.”

AUTOBIOGRAFIA DE CELESTE HERRAIZ. Etiqueta: Celeste Herraiz