RONDALLA

L'ORIGEN DE LA MONA D'ALBERIC

Conten els que ho veieren, que jo no estava, però m’ho digueren, que pels carrers d’Alberic es sentia una història, d’aquelles que mai no pots creure que hàgen ocorregut. Si bé no m’enganye, quan tota la península estava dividida en regnes musulmans, Alberic va presenciar una  història que encara es transmet de pares a fills.

Un caluròs dia de primavera, la Princesa Fienesa, filla del rei moro d’Alberic, va eixir a passejar per les seues terres; aprofitant el bon temps que feia, perquè ja estava cansada del fred de l’hivern. Bé, doncs quan estava passejant, va veure de lluny a un cavaller de l’exèrcit de son pare. Poc a poc va veure com un xic jove, fort, de pell morena i uns ulls verds que te feien perdre el sentit, s’apropava a cavall com si anara a càmera lenta. (hacer gestos de cámara lenta)  

Quan va arribar on la Princesa Fienesa estava, va baixar del cavall i li va preguntar que com era possible que estiguera per allí tan sola i desprotegida. I que creieu que va passar? El que tots penseu, van quedar tan enamorats l’ú de l’altre que van deciren continuar quedant quan la campana de la mesquita sonava cada vesprada.

Però no cregau que és d’eixos amors de pel·lícula que en 2 setmanes es casen i són feliços per sempre. Un dia, el seu amat cavaller li va dir a la Princesa Fienesa que havia de partir a una batalla contra el regne cristià.

La Princesa Fienesa va decidir que esperaria al seu amor cada dia fins que tornara sa com un roble del camp de guerra. Al dia següent, la Princesa Fienesa va despedir al seu cavaller des de la seua finestra, des d’on veia la torre de la mesquita. Així, cada vesprada, quan sonava la campana de la mesquita, la Princesa Fienesa escribia en un diari tots els sentiments que tenia pell seu amat, amb la intenció de donar-li’ls quan tornara.

Però, el que no sabia la Princesa Fienesa és que el seu cavaller mai anava a llegir allò que ella havia escrit amb tant d’amor. El dia que les tropes havien de tornar, el rei va entrar a les estances de la Princesa Fienesa per donar-li una mala notícia, tot l’exèrcit havia sigut segrestat pel bàndol cristià i només uns pocs havien aconseguit salvar la vida però malvivint en les presons.

Quan la Princesa Fienesa va sentir eixes paraules, va creure que la vida se li’n anava darrere de la del seu amat. Cada vesprada quan eren les 6 en punt, cada toc de campana significava una angoixa més i més forta per al seu cor que ja no anava a aguantar molt més. Des del seu llit, la seua mirada es perdia en l’horitzó, on va veure per última vegada eixos ulls verd que l’havien enamorat des del primer “Hola Princesa Fienesa”.

Passaren les hores, els dies, les  setmanes, i la Princesa Fienesa no volia alçar-se del llit, no volia parlar ni menjar perquè cada dia estava més i més trista, estava consumintse com si d’una vela es tractara. I clar, els seus pares es van preocupar, perquè sabeu que els pares sempre es preocupen dels fills, perquè no volien veure a la seua xiqueta tan trista i desolada.

Els reis van decidir cridar al metge de la cort, perquè com eren família reial, doncs ja sabeu, ho tenien molt fàcil. Bé, doncs quan va anar a examinar-la el metge no li va veure res de malalta, no obstant aixó, li va aconsellar als seus pares que li donaren de menjar tots els seus plats preferits, per provar si d’eixa manera començava a menjar de nou. Des de les estances de la Princesa Fienesa es sentia com els habitants del poble repetien sense parar “QUÈ PASSARÀ? LA PRINCESA MILLORARÀ?”.

Al veure que la seua filla no volia menjar res del que els reis li preparaven, van decidir cridar un per un a tots els metges de totes les corts dels regnes musulmans que quedaven a la península. que ja sabeu que abans era tota sencera pero després només quedava una xicoteta regió musulmana i molts poquets regnes.

Tots els metges de tots els regnes musulmans van accedir a anar a curar a la Princesa Fienesa, i el poble, inquiet per la situació repetia i repetia lo mateix. Quan venia el metge del regne del nord… “QUÈ PASSARÀ? LA PRINCESA MILLORARÀ?”. Quan volia curar-la el metge del sud… “QUÈ PASSARÀ? LA PRINCESA MILLORARÀ?”. I quan va vindre el de l’oest… “QUÈ PASSARÀ? LA PRINCESA MILLORARÀ?”

Quan ja no sabien què fer, després de la visita de tants metges de les corts veïnes, els reis van decidir demanar ajuda a un practicant molt famós del regne que deien que curava qualsevol mal.

Quan el practicant va anar a veure a la Princesa Fienesa, tenia molt clar el que li passava, la seua enfermetat no tenia cura, només podia salvarla algú que reconstruira el seu cor trencat, algú capaç d’amarla tant que la salvara d’aquell carreró sense eixida que la conduia a una mort segura.

Desesperats, els reis van demanar ajuda a tot el regne, a qualsevol que poguera salvar a la seua filla. Van ser molts els que van tractar de fer somriure a la Princesa Fienesa i donar-li raons per a alçar-se del seu llit. Mentrestant, només se sentia pels carrers “QUÈ PASSARÀ? LA PRINCESA MILLORARÀ?. Van passar molts dies fins que un tímid forner que portava tota la seua vida enamorat perdudament de la princesa, va decidir fer un dolç per veure si allò podia salvar-la.

Es va ficar al seu lloc de treball i fins que no va traure un dolç perqfecte no va eixir del forn. Quan ja ho tenia, va eixir corrent cap al palau del regne, pensant en quantes ganes tenia de vore millorar a la seua amada. Mentre corria i corria, molta gent repetia “QUÈ PASSARÀ? LA PRINCESA MILLORARÀ?”. Ell estava segur de que si, de que la seua mona anava a fer que s’alçara del llit i volguera tornar a viure.

Quan es va presentar davant de la Princesa Fienesa, estava tan nerviós que no era capaç d’articular cap paraula, només va poder estirar els braços per apropar-li un tros d’aquell dolçs tan perfecte al què havia batejat com a mona.

La Princesa Fienesa va agafar allò que li oferia el forner i, com que la mona duia a l’interior mig cor del xic , que com ja sabeu estava tan enamorat d’ella, es va recuperar com si fora un miracle. La mona estava plena d’amor, que era el que la princesa necessitava per millorar. Ja no se sentia al poble “QUÈ PASSARÀ? LA PRINCESA MILLORARÀ?”, perquè la princesa ja estava recuperada.

Només va intentar alçar-se del llit i va ficar els peus en terra, va alçar la mirada i va veure a un xic jove, forner que perdia el cor per ella, que era capaç de donar el seu amor perquè la princesa siguera feliç. La Princesa Fienesa va començar a enamorar-se d’aquell xic que sempre l’havia amada des de l’anonimat. Al final, com ja podeu imaginar-vos, i com ocorre en tots els contes amb un final feliç, es van casar per començar una vida junts.

La cerimònia es va cel·lebrar a la muntanyeta d’Alberic, on encara podem trobar el palau on van viure feliços per sempre i plens d’amor. I tots els anys, en en arribar la pasqua, els pares d’Alberic porten als seus fills a la muntanyeta a que, asseguts en el seient de la reina, escolten la història de la mona de pasqua nascuda en Alberic.

I tot això es tan veritat com que potser mai no ha passat.