RONDALLA

EL COR MÉS BONIC.

Maria: Un dia un home jove es va situar en el centre d'un poblat i va proclamar que
ell posseïa el cor més bell de tota la comarca.
Una gran multitud es va congregar a la seua al voltant i tots van admirar i
van confirmar que el seu cor era perfecte, ja que no s'observaven en ell ni
macules ni rascades.
Sí, van coincidir tots que era el cor més bell que hagueren vist. En
veure's admirat el jove es va sentir més orgullós encara, i amb major fervor
va assegurar posseir el cor més bell de tot el vast lloc.
De sobte un ancià es va acostar i va dir:

Pilar: "Per què dius això, si el teu cor
no és ni tant, aproximadament, tan bell com el meu?

Maria: Sorpresos la multitud i el jove van mirar el cor del vell i van veure que,
si bé bategava vigorosament, aquest estava cobert de cicatrius i fins hi havia zones on faltaven trossos i aquests havien estat reemplaçats per uns
altres que no encastaven perfectament en el lloc, doncs es veien bords i
arestes irregulars en el seu entorn. És més, hi havia llocs amb buits, on
faltaven trossos profunds.
La mirada de la gent es va esglaiar com pugues ell diu que el seu cor és més
bonic?, van pensar ... El jove va contemplar el cor de l'ancià i en veure el
seu estat mal format, es va tirar a riure. "Has d'estar bromejant," va dir.
"Compara el teu cor amb el meu... El meu és perfecte. En canvi el teu és un
conjunt de cicatrius i dolor."

Pilar: “És cert," va dir l'ancià, "el teu cor llueix perfecte, però jo mai
m'involucraria amb tu... Mira, cada cicatriu representa una persona a la
qual vaig lliurar tot el meu amor. Vaig arrencar trossos del meu cor per a
lliurar-se'ls a cadascun d'aquells que he estimat. Molts al seu torn, m'han
obsequiat un tros del seu, que he col·locat en el lloc que va quedar obert.
Com les peces no eren iguals, van quedar les vores pels quals m'alegre,
perquè al posseir-los em recorden l'amor que hem compartit."
Va haver-hi oportunitats, en les quals vaig lliurar un tros del meu cor a algú,
però aquesta persona no em va oferir un poc del seu a canvi. D'aquí van
quedar els buits - donar amor és arriscar, però a pesar del dolor que
aquestes ferides em produeixen a l'haver quedat obertes, em recorden que els
seguisc estimant i alimenten l'esperança, que algun dia -tal vegada-
regressen i omplin el buit que han deixat en el meu cor." "Comprens ara el
que és veritablement bell?"

Maria: El jove va romandre en silenci, llàgrimes
corrien per les seues galtes. Es va acostar a l'ancià, va arrencar un tros
del seu bell i jove cor i l'hi va oferir. L'ancià ho va rebre i ho va
col·locar en el seu cor, després al seu torn va arrencar un tros del seu ja
vell i amb ell va tapar la ferida oberta del jove. La peça es va
emmotllar, però no a la perfecció. Com que no estat idèntics els trossos,
es notaven les vores. El jove va mirar el seu cor que ja no era perfecte,
però lluïa molt més bell que abans, perquè l'amor de l'ancià fluïa en
el seu interior.