El cànon literari és el
conjunt d'obres considerades com a model per una cultura determinada. El
concepte sol recollir les obres literàries que Occident considera clàssiques.
Alguns dels crítics que més atenció han prestat al cànon han estat Harold Bloom
i Donald Barthelme.
Tot i que el cànon respon a
cada època i per tant canvia tant la nòmina de les obres escollides com la
manera de llegir-les, hi ha una sèrie de característiques que comparteixen
totes elles. En primer lloc són obres de gran influència, això vol dir que
tenen imitadors i autors posteriors que en fan referència, que innoven o
aporten alguna cosa a la història de la literatura, sovint estan traduïdes a
diverses llengües i són objecte d'estudi a la universitat.
En segon lloc permeten
diferents lectures, tant per nivells de profunditat com per aspectes que
tracten i aquestes lectures poden ser diverses segons la persona i el moment en
què s'interpreten. Tenen per tant un contingut ric i plural, que no s'esgota
només en la trama. Aquest contingut és conegut per gran part dels parlants de
l'idioma, l'hagen llegida o no.
Són un model lingüístic i
estètic, representen el millor de cada idioma o aspectes poc corrents. La forma
és tan important com el contingut i sovint part d'aquesta forma ha entrat a
formar part de la cultura popular, siga en forma de frases i cites o amb
adaptacions a altres gèneres i mitjans. Poden generar arquetips i nous motllos.
Impliquen una evolució d'un idioma.
Per últim entronquen amb la
tradició, recullen el llegat del passat i s'insereixen dins el cànon previ,
siga per continuar-lo o per negar-lo. Són obres representatives d'un moment
històric, del qual recullen les característiques més pregones (encara que a
vegades aquest reconeixement no és en vida de l'autor). La intertextualitat
està altament present.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada