EDUCACIÓ LITERÀRIA

“L’educació literària és la preparació per a saber 

participar amb efectivitat en el procés de recepció

i d’actualització interpretativa del discurs literari.” 

(Mendoza, A., 2004)

Podem definir l’educació literària com la manera en què ensenyem literatura, allò que fem per transmetre una cultura literària i apropar-la a aquells que no la tenen al seu abast. No obstant això, no sempre s’ha donat de la mateixa manera ni amb la mateixa metodologia. Per això, podem trobar afirmacions que diuen que no és el mateix ensenyar literatura que una real educació literària. 

Afirma Guadalupe Jover (2007) que “es pot destacar, com a primer intent seriós per la renovació de les opcions didàctiques que milloren la formació literària, la realització, en 1969, del Coloqui de Cesiny, dirigit per Doubrosky i Todorov, en el qual es van plantejar els problemes que presenta l’ensenyament de la literatura. […] En les conclusions Todorov recollia i plantejava les conclusions, assenyalant com a qüestions clau: per què ensenyar, què ensenyar i com ensenyar.” 

És a dir, l’educació literària no és només donar un llibre a algú i fer que treballe amb ell. Per tal d’aconseguir una vertadera educació literària ens hem de fer les tres preguntes que va platejar Todorov: ¿què pot transmetre aquest llibre perquè jo vulga ensenyar-lo?, ¿quins llibres he de triar que propicien un aprenentatge significatiu?, i ¿com he de treballar aquests llibres a l’aula?

“Un dels reptes actual de l’educació literària és conciliar el plaer de la lectura i l’ensenyament de la literatura” (Regueiro, B., 2014) Tal com afirma aquesta autora, allò que realment busca la literatura i el que ha de buscar l’educació literària és el fet de no ser només unes línies que lliges i oblides, sinó que vol ser un vertader passatemps per a xiquets i majors, que tot lector s’endinse en les pàgines d’un llibre com si estiguera vivint la seua història. Segons Regueiro, el deure de la literatura és desenvolupar la competència lectora i complementar la competència comunicativa per a així poder il·luminar la nostra experiència literària i que viatge més enllà de les aules.

Antonio Mendoza (2004) ens explica que hui dia sí que pareix que s’estiga aconseguint una real educació literària; perquè, en general, els professors intenten que els alumnes aprenguen a pensar i a veure, els ajuden a descobrir els missatges que s’amaguen entre les línies d’un llibre i els fan elaborar judicis crítics sobre el que acaben de llegir. 

Allò que Teresa Colomer (1991) defén i vol és que “tots els alumnes perceben la lectura literària com una activitat que els competeix personalment”. És a dir, que tot lector que es fique davant d’un llibre sàpiga que està a punt de començar una experiència única i irrepetible, i que serà una experiència que només li transmetrà eixe llibre i que aquest només li la transmetrà a ell, que un altre lector amb el mateix llibre, pot viure un fum d’experiències diferents. 

Ara bé, no tot és la literatura que escollim ni la qualitat dels llibres que treballem a classe, el més important és l’actitud del professor enfront de la literatura, la seua formació i la seua experiència literària, perquè, si a algú no l’agrada llegir, ¿com és possible que puga transmetre eixe amor per la lectura que tot professor ha de tindre? 

A més de la passió lectora, és requisit indispensable que el mestre tinga una bona formació quant a literatura es refereix. “Es necessita molt més que un curs de literatura infantil per a ensenyar, per transmetre literatura als xiquets, per contribuir a desenvolupar hàbits lectors, per despertar l’amor pels llibres, per desenvolupar estratègies de lectura” (Moreno, J., 2005) 

La literatura i l’educació literària van molt més enllà que llegir un llibre i treballar dues activitats de preguntes i de vertader o fals. “No té sentit ensenyar literatura com s’ensenyaria un conjunt de sabers delimitats.” (Moreno, J., 2005) Perquè la literatura no és això, no són coneixements amb límit que es poden memoritzar, la literatura s’ha de viure, s’ha d’experimentar en cada paraula que lliges. Per això, l’educació literària, això que només fan encara molts poquets, és el que hem de treballar nosaltres en les nostres futures aules, fer que els nostres alumnes visquen la literatura com també nosaltres la vivim.

GÈNERES LITERARIS

Segons un recurs trobat en la web del Ministeri d’Educació, un gènere literari és “cadascuna de les classes en què es divideixen els textos literaris, escrits pels autors amb una finalitat determinada”. Això vol dir que s’entén per gèneres literaris una classificació dels textos segons uns criteris de forma, extensió, contingut, etc.

Distingim 3 tipus de gèneres literaris: el gènere líric, la intenció del qual és expressar sentiments i on s’utilitza generalment el vers; el gènere narratiu, que conta històries que ocorren a uns personatges que intervenen amb diàlegs, el narrador pot utilitzar la narració, la descripció, l’exposició i inclús l’argumentació per contar la història; i el gènere dramàtic, fet per a ser representat en un teatre, pot haver-hi un narrador encara que no és comú i el text ha de tindre indicacions d’actuació, vestuari, decorat, etc.

Encara que no aparega en la classificació anterior, també podem incloure el gènere assagístic, aquell que és més espontani i que encara no s’ha reconegut com a un altre tipus de gènere literari. 

Todorov (1988) en “El origen de los géneros” defén que “no hi ha hagut mai literatura sense gèneres, és un sistema de contínua transformació, i la qüestió dels orígens no pot abandonar, històricament, el terreny dels gèneres: cronològicament parlant, no hi ha un «abans» dels gèneres”, per això podem deduir que sempre els textos han estat sotmesos a una classificació depenent dels criteris que agafaren per fer-la.

També afirma aquest autor que no desapareixen els gèneres, sinó que es substitueixen uns a altres amb el pas del temps. És a dir, quan abans es distingia en tre poesia i prosa o entre testimoni i ficció, ara es distingeix entre novel·la i relat, entre allò narratiu i allò discursiu. “Un llibre ja no pertany a un gènere, tot llibre remet únicament a la literatura” (Todorov, 1988), és a dir, podem classificar els llibres i els textos com vulguem, utilitzant uns criteris o altres, peròel que aquest autor vol dir es què, per molt que els encasellem, no van a deixar de ser literatura i de ser únics i especials en si mateixos.

GÈNERE ASSAGÍSTIC

“L’assaig és un tipus de text no dominantment artístic ni de 

ficció ni tampoc científic ni teorètic, sinó que es troba en 

l’espai intermedi entre un extrem i l’altre on està destinat

reflexivament a la crítica o a la presentació d’idees.” 

(Aullón de Haro, P., 2005)

L’assaig es un text que no necessita premeditació prèvia per a ser escrit, és una forma d’expressar idees altament el·laborada que no és artística ni científica. Per a escriure un assaig s’ha de composar per experimentació, cometent errors, donant voltes a un tema, qüestionant, reflexionant i provant formes diferents d’expressar una idea. L’autor d’un assaig ha de ser capaç d’eliminar diferents pàgines i amb una ullada resumir tot un fragment. 

Aullón de Haro explica que “l’assaig és la forma de la categoria crítica del nostre esperit i representa la forma literària més difícil tant de dominar com de jutjar”, no és cert allò que molts creuen que l’assaig té a veure alguna cosa amb la divulgació, un assaig fa honor al seu nom, és només una prova, un experiment escrit per a expressar idees ordenades i amb sentit. 

Quant a la seua extensió, s’ha de dir que no té una estructura clara i definida, no té per què començar per la primera línia i termina quan l’autor ja no té res més a dir, no quan arriba a un nombre de pàgines. “S’ha dit amb freqüència que l’extensió de l’assaig ha de limitar-se només a allò que pot ser llegit en una asseguda” afirma Gómez-Martínez (1981). No obstant això, aquesta afirmació és molt relativa depenent del lector a qui vaja dirigit l’assaig: si és per a lector no freqüents, no podrà superar les quinze o vint pàgines, que són les que podrà aguantar sense avorrir-se; en canvi, si va dirigit a un lector més experimentat, pot llegir tranquil·lament un assaig de cent pàgines en una única vegada. 

Així, podem concloure amb què hi ha dos tipus d’assaig segons les seues dimensions: l’assaig breu que es presenta com un article o com una col·lecció d’ells; i l’assaig extens, presentat en forma de llibre, siga individual o col·lectivament (ajuntant diferents assajos que es relacionen entre ells.)

INTERTEXTUALITAT

El diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua definix la intertextualitat com el “conjunt de relacions que guarda un text respecte d’un altre o d’uns altres, tant en el pla del creador com en el del lector”.

És a dir, es refereix a la situació que es dóna quan un element d’un text et fa recordar un altre i relacionar-ho amb ell. Pot ser que siga amb personatges, espais, temps, accions o inclús fragments. 

A més, no només ha de fer eixa relació el lector quan es fica davant un text, sinó que també pot fer-la el mateix creador i autor del text. Aquest pot incloure referències a altres textos o similituds que de vegades poden estar amagades i és el lector qui ha de trobar-les. 

Es tracta d’una qualitat que podem utilitzar molt a l’aula quan treballem diferents llibres amb els alumnes. Pots preguntar als alumnes si el personatge o la situació que està vivint els sembla familiar o els fa recordar a algun altre llibre que acaben de llegir.

CONTE

Segons la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua, un conte és una “narració breu de ficció” o un “relat, generalment indiscret, d’un succés”. D’altra banda, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua afig a la primera accepció una altra que defineix el conte com a “relació d’un esdeveniment fals o de pura invenció”.

Si escollim definir-ho des del punt de vista literari, sempre es diu que el conte es la versió curta d’una novel·la. Un conte és un text narratiu que conta uns fets que ocorren a uns personatges en un espai i un temps determinat. No obstant això, la diferència que trobem entre un conte i una novel·la és l’extensió, ja que el conte sol ser una narració breu. 

Els personatges del conte normalment són molt simples i senzills i no coneguem molts detalls, l’acció es desenvolupa segons un ordre cronològic i lineal i l’espai es caracteritza molt escotament.

Competència literària

“(...) Jo crec que la literatura té una fi, diguem, etern, que és el de commoure, el d'emocionar...  i que si no es compleix amb aqueixa fi, llavors només pot interessar als historiadors de la literatura, persones que en general es redueixen a escriure llibres massa semblances a la guia de telèfons.”

Jorge Luis Borges

Competència literària. Es concep com un procés de desenvolupament de capacitats i destreses aconseguides per l'alumne, resultat de l'articulació entre els seus coneixements literaris, sabers interculturals, habilitats expressives i comprensives, hàbits i actituds del domini cognitiu, lingüístic i emocional, a través del contacte directe i del gaudi de l'obra literària, per a poder establir valoracions i associacions en l'ordre del literari.

És vàlid destacar que la competència literària, com totes les altres competències, no se circumscriu solament als sabers, que en l'ordre de la informació, puguen posseir els alumnes, sinó també en saber fer i saber posar en pràctica, saber operar amb aqueixos sabers i tenir creades determinades habilitats quant al procés d'aprenentatge i de realització de l'anàlisi de les obres literàries i d'aqueix pressupost també parteix el saber fer literàriament, significa llavors que el sentit de la competència implica a més de sabers, habilitats (saber fer), capacitats (saber fer amb independència), actituds (saber cognitiu, lingüístic i emocional) i valors (compromís, identificació).

Els alumnes, per tant, hauran desenvolupat una adequada competència literària quan siguen capaces de:

-Posseir suficients coneixements sobre el fet literari.

-Llegir l'obra literària utilitzant les estratègies lectores i comprensives.

-Establir un acostament idoni a la lingüística del text objecte d'anàlisi.

-Llegir el text literari des de la competència literària, que implica comprendre i interpretar el text des del seu context sociocultural.

-Explicar elements essencials de teoria literària presents en les obres objecte d'estudi, llegir críticament el text i el seu món per a ampliar la seua comprensió i el seu pensament sobre el qual ho envolta.

-Conéixer estils, moviments literaris, autors i obres representatives.

-Analitzar els textos des dels moviments literaris socialment acceptats per a conéixer el pensament, l'estètica i la visió de món.

-Opinar oralment sobre el que desperta el gaudi de l'obra en ell i contrastar la seua opinió amb l'emesa pels seus companys.

-Crear textos literaris semblants o diferents dels llegits, per a elaborar una llengua literària pròpia amb la qual puga expressar el seu món intern i que sàpia expressar el seu text-lector.

-Relacionar l'obra amb altres obres produïdes en l'època actual, per a observar com segueix sent actual i tenint sentit en totes les èpoques.

En l'estudi de la competència literària es parteix indissolublement del context, vist aquest com ¨la situació en què es dóna l'activitat comunicativa. També se li denomina entorn, situació espai-temporal i inclou tots els factors que es conjuguen i que envolten un acte de parla: situació comunicativa, intenció comunicativa, finalitat comunicativa, tasca comunicativa, estatus social dels interlocutors.

La paraula competència, segons el Diccionari *Larrousse, prové del grec *Agón, que dóna origen a *agonístes, persona que competia en els jocs olímpics amb la finalitat de guanyar. *Chomsky, (1965), construeix una nova teoria sobre l'adquisició de la llengua i defineix el terme competència com a “capacitats i disposicions per a la interpretació i actuació”;

En aquesta recerca s'han tingut en compte diversos enfocaments sobre competència, tractats per autors de diferents àrees de les ciències, els que serveixen de sustente teòric a la definició operacional que s'ofereix en aquesta recerca, com són: Emilio Ortiz,(1997), Ana María Fernández(2002), *Canale i *Swain, (1980),els qui coincideixen a considerar-la com un complex de competències que interactuen en la comunicació quotidiana, el tret distintiu de la qual és que no solament reflecteix el coneixement de les regles i convencions de la comunicació, sinó que li permet a la persona ser creativa amb aqueixes regles i negociar-les durant la comunicació.

La definició actual de competència es relaciona amb el “saber”, el “saber fer” i el “saber ser”, (Fernández, A. M., 1996, 2001); (Rodríguez X, 2003) amb major èmfasi en un o un altre, en dependència dels criteris assumits pels autors, així és vista com: actuació idònia, capacitats agregades, categoria conceptual i configuració Psicològica.

És important que ajudem als nostres alumnes a tindre una bona competència lingüística, ja que, açò els ajudarà a adequar els mitjans lingüístics a les característiques de la situació i el context, relacionar coherentment les parts del discurs, fer valoracions independents i crítiques i iniciar, desenvolupar i concloure la comunicació. Per tant, els ajudarà a viure millor i poder llegir, parlar, escoltar i escriure correctament.

Gènere líric

Un gènere literari és un concepte de tipus categorial que permet classificar les produccions literàries tenint en compte aspectes de forma (poesia, narració, teatre), de contingut (aventura, diari íntim), d'estil, etc. Es poden combinar i encavalcar diversos criteris per establir les categories secundàries. Així doncs, la llista de gèneres no està tancada.

Segons el que van dir a classe, els gèneres literària es classifiquen en: poesia, narrativa i teatre, i dins de la poesia es troba la lírica i la narrativa.

En la lírica ni hi ha diferents tipus com:

-Oda: és una composició en vers de caràcter elevat, destinada a lloar un personatge, un lloc o una idea.

-Elegia: és un tipus de poema líric destinat a lamentar-se per una pèrdua que -pot ser la mort d'algú estimat.

-Ègloga: és un monòleg pastoral o més freqüentment un diàleg en el qual uns pastors es conten les seues penes d'amor enmig d'un paisatge ideal arcàdic.

-Sàtira: s'exposen ximpleries, abusos o defectes humans individuals al públic a través del ridícul, derisió, paròdia, ironia o altres mètodes amb la intenció de produir millores.

-Cançó: és una composició musical que conté, com a mínim, una part de melodia vocal, és a dir, amb text cantat.

-Epigrama: és una composició poètica breu que expressa un sol pensament principal festiu o satíric de manera enginyosa.

-Balada: és un gènere trobadoresc.   

El Gènere Líric es refereix al món dels sentiments i emocions, és a dir, a la influència i repercussió de la realitat en l'esperit de l'home, en el món interior de l'escriptor, la qual provoca en ell un estat anímic o emoció única.                                             

                    

El fet d'inscriure una obra en un gènere o l'altre ajuda a encaixar les expectatives del públic lector. Segons la mena amb què un/a autor/a presente una obra (novel·la, ciència-ficció, fantasia...), el públic lector se'n farà una visió més o menys estereotipada que sempre podrà canviar en contrastar-la amb la lectura que en vaja fent.

Per tant, el gènere és, per damunt de tot, una convenció que configura un marc, una forma més o menys precisa. És un primer intercanvi que es produeix entre un/a autor/a.

La noció de gènere va ser discutida, en primer lloc, per Plató i teoritzada per Aristòtil, a la seua Poètica. Des dels dos filòsofs grecs es manté la divisió en tres gèneres fonamentals: èpic (o narratiu), líric i dramàtic, tot i les subdivisions i crítiques posteriors. El gènere dramàtic imita literalment la realitat, mentre que el líric expressa els sentiments personals i a l'èpica es barregen els dos modes.

Roman Jakobson afirmava que tots els gèneres es caracteritzen pel fet que en ells predomina la funció poètica del llenguatge. A l'èpica, a més a més, predomina la funció representativa, a la lírica la funció emotiva i a la dramàtica la conativa.

Cànon literari

El cànon literari és el conjunt d'obres considerades com a model per una cultura determinada. El concepte sol recollir les obres literàries que Occident considera clàssiques. Alguns dels crítics que més atenció han prestat al cànon han estat Harold Bloom i Donald Barthelme.

Tot i que el cànon respon a cada època i per tant canvia tant la nòmina de les obres escollides com la manera de llegir-les, hi ha una sèrie de característiques que comparteixen totes elles. En primer lloc són obres de gran influència, això vol dir que tenen imitadors i autors posteriors que en fan referència, que innoven o aporten alguna cosa a la història de la literatura, sovint estan traduïdes a diverses llengües i són objecte d'estudi a la universitat.

En segon lloc permeten diferents lectures, tant per nivells de profunditat com per aspectes que tracten i aquestes lectures poden ser diverses segons la persona i el moment en què s'interpreten. Tenen per tant un contingut ric i plural, que no s'esgota només en la trama. Aquest contingut és conegut per gran part dels parlants de l'idioma, l'hagen llegida o no.

Són un model lingüístic i estètic, representen el millor de cada idioma o aspectes poc corrents. La forma és tan important com el contingut i sovint part d'aquesta forma ha entrat a formar part de la cultura popular, siga en forma de frases i cites o amb adaptacions a altres gèneres i mitjans. Poden generar arquetips i nous motllos. Impliquen una evolució d'un idioma.

Per últim entronquen amb la tradició, recullen el llegat del passat i s'insereixen dins el cànon previ, siga per continuar-lo o per negar-lo. Són obres representatives d'un moment històric, del qual recullen les característiques més pregones (encara que a vegades aquest reconeixement no és en vida de l'autor). La intertextualitat està altament present.

Paratextos

El terme paratext designa al conjunt dels enunciats que acompanyen al text principal d’una obra, com poden ser el títol, subtítols, prefaci, índex de matèries, etc. És tot el relatiu a les paraules, oracions o enunciats que solen estar acompanyats a un terme principal, siga afegint informació com complementant la que aquest explicita en un text principal, sent fàcilment entés en el que és el camp de les obres literàries.

Suposem que un autor escriu una novel·la de 120 pàgines sobre un xiquet que volia visitar la Lluna. En totes aqueixes pàgines desenvolupa la seua història: a part, inclou *paratextos com el títol (“Somnis que escapen del món”), subtítols (“El naixement d'una il·lusió”, “Preparatius per al vol”) i una dedicatòria (“A la meua esposa Fátima i els meus fills Romeo i Luis”).

El paratext obri les portes a l'anàlisi i a la crítica del discurs, ací com a la seua ampliació o síntesis a través de notes i pròlegs que comenten el missatge principal. Per altre costat, la seua presencia, compensa d'alguna manera l'absència del receptor en el moment de l’escriptura, el qual repercuteix en què no es pot tenir lloc un intercanvi d'idees durant la lectura.

Una de les funcions del paratext és guiar al lector per a assegurar-li una lectura efectiva. En texts de caràcter tècnic, per exemple, és normal que s’indique a través de petites anotacions, que secció convé consultar per a profunditzar més a cerca d'un determinant tema, o bé que s’inclou imatges que ajuden a entendre el contingut.

Àlbum il•lustrat

L'àlbum il·lustrat és un conjunt harmoniós d'il·lustració i text. En alguns casos pesa més la imatge i en altres la paraula. Es tracta, doncs, d'un tipus de llibre que busca una comunicació amb els lectors, a través d'una doble via: la de la il·lustració i la del text escrit. D’aquesta forma, la proposta resulta enriquidora per a un lector que deu interpretar dos codis diferents. El potencial imaginari del xiquet juga sobre eixos dos registres.

Solen estar editats en tapes dures i són obres de petita extensió que varia entre 26 i 35 pàgines, sent les més comunes aquelles formades per 32 pàgines.

L'àlbum deu presentar una imatge molt cuidada, no sols quant a la qualitat de les seues il·lustracions, sinó també respecte a l'aspecte estètic del conjunt del llibre: la maquetació, la portada, la distribució del text i el dibuix al llarg de les pàgines són elements importants en l'edició d'aquest tipus de llibres.

A més, l'àlbum presenta una mescla d’estils permanent i una enorme varietat de tècniques que captiven al lector de totes les edats, no sols als més menuts que no poden accedir encara als texts. Els lectors més experiments, inclosos molts adults, descobreixen en l'àlbum històries commovedores des d'una proposta expressiva i estètica.

 “La lectura d'imatges sempre deixa petjada sobre la sensibilitat d'un xiquet menut. Les imatges participen del record i ajuden en el procés d’estructuració de la seua pròpia personalitat.” (Jeanine DEspinette. Presidenta del Centre d’Estudis per a la Literatura infantil i juvenil. París.)

COMPETÈNCIA MEDIÀTICA

COMPETÈNCIA MEDIÀTICA

La paraula competència ens dóna a entendre que és una combinació de coneixements i actituds que es consideren necessaris per a un determinat context. La competència mediàtica ha de contribuir a desenvolupar l’autonomia personal dels ciutadans i ciutadanes així com el seu compromís social i cultural.

TEXT

TEXT

Un text és un conjunt de paraules que formen un document escrit. També podem definir “text” com a un conjunt d’enunciats que permet donar un missatge coherent i ordenat, ja siga de manera escrita o oral.

Es tracta d’una composició de signes codificats en un sistema d’escriptura que forma una unitat de sentit i el seu tamany pot variar.

GÈNERE NARRATIU

GÈNERE NARRATIU

El gènere narratiu és un gènere literari que exposa uns fets que bé poden ser reals o bé imaginaris, a més pot estar escrit tant en prosa com en vers.

Aquest gènere es caracteritza perquè és el que explica una història que transcorre en un període de temps determinat, i on apareixen uns personatges que l’autor caracteritza i descriu. La història és una invenció de l'autor que imita la realitat: el lector no busca la veritat de l'obra, sinó la seva versemblança, perquè sap que és fictícia. D'altra banda, tota obra narrativa sempre presenta almenys un conflicte: una situació problemàtica que cal afrontar i, finalment, resoldre.

Tot text narratiu té un narrador, que és la persona encarregada de contar la història, presentar als personatges i explicar les circumstàncies en què es desenvolupen els fets. Aquest narrador pot ser de diversos tipus, és a dir, existeix el narrador en primera persona, que és aquell que participa en la història, i el narrador omniscient, que és aquell que no està dins de la història però que ho saben tot (el que pensen, senten i fan els personatges).

En quant als personatges, hi ha de dos tipus: 

• Els personatges principals: són els que duen a terme la majoria de les accions del relat i tenen una influència decisiva en el desenvolupament de la història (protagonistes) i de vegades també hi ha un antagonista, que és aquell que intenta posar tots els obstacles possibles per a que el protagonista no aconsegueixa el seu objectiu.  
• Els personatges secundaris:  són aquells que apareixen en un segon plà.

L’estructura dels textos que pertanyen al gènere narratiu és sempre la mateixa:

• Plantejament: es presenten els fets i el seu context
• Nus: es desenvolupa el cos de la narració (la part més important de la història).
• Desenllaç: es resolen els conflictes plantejats.

Es important saber que dins del gènere narratiu trobem diversos subgèneres com el conte, la llegenda, la faula, la novel·la, etc.

COMPETÈNCIA LECTORA

COMPETÈNCIA LECTORA

"No hi ha cap lectura perillosa. El mal no entra mai per la intel·ligència quan el cor està sà"

Jacinto Benavente 1866-1954

La competència lectora és la capacitat d’un individu per comprendre, utilitzar informació i reflexionar a partir de textos escrits, amb la finalitat d’aconseguir les metes individuals, desenvolupar els seus coneixements i potencial personal i participar en la societat.

Es tracta d’una habilitat per a comprendre i utilitzar les formes lingüístiques que requereix la societat i són valorades per l’individu. A més, les persones llegim per aprendre, per a participar en les comunitats de lectors de l’àmbit escolar i de la vida quotidiana i per al entreteniment personal. És important saber que, els lectors són capaços de construir significat a partir d’una varietat de textos.

Aquesta definició de la comprensió lectora es basa en nombroses teories i estudies que la consideren un procés constructiu i interactiu.

El que avui dia sabem és que els lectors coneixen estratègies de lectura eficaces i són capaços de reflexionar sobre el que han llegit. A més a més aquests solen llegir per entretenir-se, per voluntat pròpia ja que mantenen actituds positives cap a la lectura.

Aquesta, moltes vegades enriqueix culturalment els lectors ja que faciliten l’aprenentatge sobre els costums i tradicions d’altres llocs del món, així com dels nostres propis. També es pot gaudir i adquirir informació a traves de totes les formes en les que els textos es presenten en la societat actual, que inclouen tant les formes escrites tradicionals (llibres, revistes, documents i periòdics) com les presentacions electròniques (Internet, el correu electrònic i els missatges de text). així com els textos inclosos en el cine, vídeo o televisió (anuncis publicitaris i subtítols).

El significat del que es llig, el genera el mateix lector al interaccionar amb el text en el context d’una experiència lectora concreta. El text conté certs elements lingüístics i estructurals i es centra en un tema específic.

En conclusió, el context en el que es desenvolupa la lectura fomenta els vincles amb aquesta i la motivació per a llegir i amb freqüència exerceix demandes especifiques al lector.

LITERATURA INFANTIL I JUVENIL

 LITERATURA INFANTIL I JUVENIL

Per poder entendre el que és la literatura infantil i juvenil, primerament hem d’explicar aquests termes per separat.

Si busquem la paraula “literatura” al diccionari ens apareixerà definida com “l’art de l’expressió verbal”. D’altra banda, si busquem el terme “infantil” veurem que es defineix com “allò que pertany o és relatiu a la infància o als xiquets.”

Una vegada hem comprés el significat d’aquests dos termes separadament, haurem de comprendre’ls conjuntament. Així doncs, explicarem la literatura infantil i juvenil basant-nos en les definicions proposades per diversos autors.

El primer d’aquests, Jordi Rubió (1925) (Borda, 2003; Díaz-Plaja & Prats, 1998; Rovira, 1984; 1988) defineix aquest terme com “aquella rama de la literatura d’imaginació que millor s’adapta a la capacitat de comprensió de la infància i al món que realment li interessa”. A més a més diferencia entre literatura infantil i literatura pedagògica, encara què també inclou en el seu estudi algunes obres, com els contes de Schmid, i com llibres de vulgarització científica.

Rubió rebutja les novel·les realistes i l’excés de novel·les d’aventura com a literatura infantil i juvenil per diferents motius: el primer tipus perquè al ser realistes deixen de banda la fantasia, que com sabem es tracta d’una part fonamental en la infància, en quan al segon tipus de novel·la que Rubió rebutja, ho fa perquè podria ocórrer que, si es llegeixen molt a sovint,  els xiquets es convertirien en algú que no pensa de tant que llegeix.

També aporta una altra definició dient que és aquella literatura que millor s’adapta a la capacitat de comprensió de la infància, però també la matisa ja que, una literatura que s’adapte a la capacitat de comprensió de la infància no sempre és literatura infantil.  Aquest és un tema molt ambigu on també han tingut cabuda altres autors com Rose (1984), les apreciacions de la qual tenen molt a veure amb la construcció de la infància. A més, explica que és el mateix autor qui crea al seu xiquet ideal mentre desenvolupa la literatura i al revés, és a dir, és el mateix xiquet qui, al llegir el text el construeix.

Un altre autor que s’ha atrevit a definir la literatura infantil i juvenil ha sigut Juan Cervera (1922:11). Aquest ho fa d’una manera integradora, ja que inclou en aquesta definició diverses activitats, jocs en els que el xiquet utilitza la paraula per a la creació , rimes, endevinalles, contes breus, tebeos, etc., és a dir, tot allò que tinguera marca d’art.

Encara que aquesta definició és imprescindible per a tots aquells que es dediquen a la literatura infantil i juvenil, s’ha de dir que és considerada inabordable i poc conscient ja que, encara que hui dia no es tinga una definició exacta d’aquest tipus de literatura, el que sí es clar es que no s’inclouen els productes com el joc, la televisió o el cine.

Així doncs, el que està clar és que la literatura infantil i juvenil té com a principal suport el llibre i, encara que les TIC adquirisquen gran importància al món de la lectura, hem de saber que aquestes són hereus del llibre.

També hem de tenir en compte que durant les últimes dècades, la literatura infantil ha tingut i continua tenint una gran importància en la nostra societat. A més a més, és cada vegada més fàcil aconseguir-la, a traves de llibreries, biblioteques, escoles, o internet.

Les il·lustracions i les col·leccions, entre altres, formen part del que es considera literatura infantil i juvenil i també del que s’estudia en aquesta.

En conclusió, podem dir que la definició més correcta, encara que amb certes variacions, és la de Rubió, perquè, segons en el meu criteri és aquella que fa la explicació del terme “literatura infantil i juvenil” més completa; ja que comenta que “és la rama de la literatura dirigida expressament al públic infantil i juvenil i que contribueix a la seua educació literària.”

LLITERATURA I FET LITERARI

Per a donar una definició c podríem dir que “La literatura és llengua i cultura alhora”. També podem buscar la seua definició al diccionari, si busquem la paraula “literatura” trobarem que és, l’art d’escriure i llegir, coneixement de tot el que ha estat escrit.

Però també el concepte de literatura pot ser molt més ampli, ja que també es pot considerar com el conjunt d’obres escrites per un poble, època o gènere. O també podem definir-la com el coneixement i ciències de les lletres. És a dir, no es possible una definició concreta d'aquest terme.

En general, es pot entendre com a literatura qualsevol tipus de text escrit. Es comú, que quan ens referim a literatura, només es consideren com a tal els texts escrits d’una certa qualitat, excloent algunes formes populars com el còmic o certes novel·les “de gènere” (novel·la “rosa”, “de lladres i serenos”, etc.).

Però en realitat hem de tindre en compte també la definició de fet literari ja que el fet literari és anterior a la generació de l’escriptura, ja que a l’Antiguitat i a l’Edat Mitjana la literatura era de transmissió oral. No estava la figura de l’escriptor, però estava la figura del joglar.

Però si anem més enllà del diccionari i volem trobar la definició de literatura aplicant la nostra pròpia experiència escolar, ens podem adonar de que canvia la definició, fent que aquesta dissocií inclús de la definició donada per el diccionari, al separar llengua de literatura. A l’escola, l’ensenyament de la llengua i la literatura ha anat per diferents camins, quan en realitat, son el mateix i han d’anar juntes. A la meua escola jo tractabva aquests apartats de forma individual. És a dir, durant el curs tractavem el tema gramatical i només a final de curs, si teniem temps, feiem alguna cosa de literatura. Mentre que la llengua se li atribuïa el paper de basar-se en la gramàtica i utilitzava els textos literaris per a analitzar-los gramaticalment, la literatura estava més enfocada a l’estudi històric de dit textos literaris. Aquest enfocament erroni s’hauria de solucionar immediatament proposant una unió que afavoriria la definició de literatura. Així podrien definir la literatura com la ciència que ajuda al desenvolupament de les habilitats lingüístiques i la comprensió lectoria així com el desenvolupament de la sensibilitat i la creativitat.

Tot el anteriorment mencionat fa de la literatura i de la seua definició una qüestió de perspectiva, ja que segons on i com l’enfoquem, la literatura es considera de manera diferent. Si intentem delimitar el significat de “literatura”, més que una definició, constitueixen una suma d’aquestes. Si es considera la literatura d’acord amb la seva extensió i el seu contingut, la literatura podria ser “universal” si abasta l’obra de tots els temps i llocs; si es limita a les obres literàries d’una nació en particular, és “literatura nacional”. Les produccions -generalment escrites- d’un autor individual, que per tenir consciència d’autor -de creador d’un text literari- sol signar la seva obra formen part de la “literatura culta”, mentre que les produccions anònimes, fruit de la col·lectivitat i de transmissió oral -de vegades recollides posteriorment per escrit-, conformen el corpus de la “literatura popular” o tradicional.

GÈNERE DRAMÀTIC

Entenem per gènere dramàtic al Teatre, que és un fet o un conjunt de fets reals o imaginaris sobre temes d'experiència humana que es posa en mans d'uns actors per tal que – a un espai físic i davant d'un públic – representen aquesta història. Es el teatre, per tant, un gènere literari que integra l'escriptura amb la representació i on el més important no e

és tant el que es troba escrit, sinó la representació de l'obra en sí mateixa.

Està compost per dos elements formals, per una banda el text teatral i per altra la interpretació. Al text teatral podem trobar elements com: els actes, les escenes, els personatges, les acotacions, el diàleg, el monòleg i l'apart. Per la seua banda els elements importants de la interpretació són els personatges, el maquillatge, els actors i el vestuari, a més de tota l'escenificació de l'espai teatral. Cal destacar el gèneres teatrals més importants: la Tragèdia, la Comèdia i el Drama.

La tragèdia és un gènere teatral que es desenvolupa sobretot a l'època clàssica i que ha sofrit moltes modificacions. En principi la tragèdia conta l'història d'un heroi que realitza una sèrie d'accions contra les lleis humanes o divines, cosa que l'aboca al sofriment i provoca l'empatització del públic amb el personatge. Es per això que es pot dir que la tragèdia presenta un conflicte tràgic. Aquest gènere el que tracta també és fer reflexionar sobre certs aspectes o costums socialment admesos però que -són discutibles. Alguns dels temes més tractats són l'amor, la mort o el sentit de la vida entre altres. Cal destacar que el llenguatge i el registre té un to culte, com podem observar a obres com Èdip Rei de Sòfocles.

La comèdia és un gènere que conta la història de personatges comuns que viuen situacions quotidianes i malentesos que provoquen la rissa a l'espectador. Solen ser situacions absurdes, grotesques o ridícules, però en un final feliç. Cal destacar que, encara que té un caràcter lúdic, també aporta una finalitat moralitzadora. Un dels autors que va ser especialment important dins d'aquest gènere es Molière.

El drama conta la història d'un personatge amb un final tràgic o feliç, però no del tot. El drama tal com l'entenem ara sorgeix a segle XVIII com a síntesi entre la tragèdia clàssica i la comèdia. Al drama, el personatge principal es troba davant una situació a la qual no saps com ha arribat ni com eixir d'ella de forma victoriosa. 

INTERTEXT LITERARI

«La intertextualidad es una red de citas donde cada unidad de lectura funciona no por referencia a un contenido fijo, sino por activación de determinados códigos en el lector».

M.Worton & J.Still

Intertextuality: Theories and practices.

New York. Manchester university Press. 1991:20

El intertext del lector és l’essencial conjunt de sabers, estratègies i de recursos lingüístic-culturals que s’activen a través de la recepció literària per establir associacions de caràcter metaliterari i intertextual i que permeten la construcció de (nous) coneixements significatius de caràcter lingüístic i literari que s’integren a la competència literària. Al seu torn, l’intertext del lector potencia l’activitat de valoració personal a través del reconeixement de connexions i del desenvolupament d’actituds positives cap a diverses manifestacions artístic-literàries de signe cultural.

La formació del intertext del lector es presenta com un nou objectiu per a l’educació cultural, literària i comunicativa. Aquest intertext participa en la construcció de la competència literària perquè a través d’ell es gestionen els sabers actius que habiliten la competència lectora per establir relacions i reconeixements entre el concret d’una producció i els trets genèrics o particulars que comparteix amb altres obres. El intertext és per tant la percepció per part del lector de les relacions entre una obra i altres que l’han precedit o seguit ctua com a mediador entre la competència literària i les estratègies de lectura i intervé en la integració i contextualització pragmàtica dels reconeixements, les evocacions, les referències i les associacions que un text concret és capaç de suscitar en el lector.

Des del meu punt de vista el que fa l'intertext literari és crear una relació d'idees entre obres. És a dir, no ens limitem a conéixer una sola obra de forma independent de les altres, sinó que el que aconseguim és crear una relació entre aquestes, on el lector s'adona que allò que va llegir en una altra obra té a veure amb altra.

LLIBRE

Es tracta d'una obra impresa, manuscrita o actualment digital que es reuneix en un volum. És una col·lecció d'un o més treballs escrits, normalment recogits e impresos en paper i que versen sobre qualsevol temàtica.A més a més poden ser de ficció o no ficció. Segons aquesta temàtica un llibre de no ficció pot ser:

• De referències (diccionaris, enciclopèdies, llibre de text)
• Instructius (manuals, guies)
• Assaig
• Guies de viatge
• Àlbums de fotos
• Llibres de jocs
• Biografies i diaris

Un llibre de ficció en canvi sorgix de la creació de mons i històries imaginàries, amb un grau variable de realisme.

PLA LECTOR

El pla lector és una estratègia pedagògica que té com a finalitat fomentar i orientar la pràctica de la lectura als estudiants. Aquest pla lector hi ha que possar-lo en marxa amb la col·laboració de tota la comunitat educativa del centre on es vol implementar, i ha de tindre en compte els interessos i les necessitats afectives i cognitives dels lectors als quals orientarem el nostre pla lector. A més a més parteix del concepte de la lectura com a instrument d'aprenentatge a totes les àrees curriculars i com a font d'entreteniment i plaer.

Quan dissenyem un pla lector hem de tindre en compte què és el que pretenem ensenyar amb les lectures que anem a proposar. És a dir, si el que pretenem és que els lectors aprenguen sobre les diferents formes de fer literatura elegirem tant novel·les com teatre o poesía. D'aquesta manera els lectors treballarien en diferents formats més enya de la novel·la. Si el que volem és treballar temes ambientals el nostre pla lector haurà d'oferir obres literàries que versen el tema ambiental i que a la vegada resulten atractius per als nostres lectors, etc.

Editorials com Algar ofereixen un pla lector i unes recomanacions lectores per als distints cicles de primària, a més d'activitats i materials que ajudaran al professorat amb recomanacions metodològiques per fomentar la lectura a l'aula.