De la narrativa oral a la literatura per a infants.

Lluch, Gemma (ed.). (2000). De la narrativa oral a la literatura per a infants. Invenció d'una tradició literària. Alzira: Bromera

 

En aquest llibre podem observar un recorregut de la literatura infantil, més concret de la tradició oral de les rondalles. Hui en dia les rondalles pareixen haver desaparegut d'entre les opcions dels mestres com a lectura a l'escola, quan en canvi, fa molts anys era una de les formes més importants de transmissió de literatura. Nosaltres, com a futurs mestres el que hem de fer és tornar a agafar aquesta tradició oral i tornar a incorporar-la a l'escola, no només pel seu valor literari i educatiu, sinó també com a recurs a l'aula per a potenciar la tradició oral típica de la nostra terra.

L'autora Gemma Lluch ens parla de com, a més a més, una història de tradició oral va canviant segons passen els anys per amoldar-se a les demandes de la societat. Ens posa l'exemple de la caputxeta vermella, que ha tingut en la seua història original moltes interpretacions segons el punt de vista des d'on s'estudia l'obra (teoria indoeuropea, la teoria ritualista, antropològica, psicològica,etc.) Però el que més interessant m'ha paregut d'aquest ítem en concret és com la història original ha sigut canviada per tal que el missatge original i les possibles interpretacions que abans s'havien fet s'amoldaren a un públic infantil i amb un missatge educatiu. '' La caputxeta vermella es va convertir en un conte definitivament infantil, amb un final feliç i un missatge educatiu sobre l'obediència'' Gemma Lluch(ed.). (2000). De la narrativa oral a la literatura per a infants. Invenció d'una tradició literària. Alzira: Bromera. Pág 63.

Però ací no acaba tot, perquè també tenim al famós creador de pel·lícules Walt Disney, qui va agafa totes aquestes històries de tradició oral (bé amb contingut real o inventat) i va crear pel·lícules dirigides a un públic familiar, creant així també un prototip d'aquests personatges, posant barreres a la imaginació dels xiquets que llegeixen aquestes històries. Bé he de dir també que ha sigut una bona idea per tal de no perdre aquestes històries amb el pas del temps, ja que amb aquestes pel·lícules les histories van arribar a tot el món.

El problema és que amb tot això el que vam aconseguir és tancar el ventall oral d'aquestes històries a un context escrit primer i després a un context també visual. El primer el que va provocar és que persones que no tenien la capacitat per a escriure o llegir no tingueren accés a aquesta literatura que tradicionalment havia sigut oral, i en segon lloc va canviar en gran mesura l'argument principal de l'obra per amoldar-se a la societat.

Com bé diu l'autora, '' la caputxeta vermella des de la seua versió com a conte moral a les seues versions com a explotació de l'imaginari col·lectiu, mostren la distància que ha recorregut la literatura per a infants des de la intenció admonitòria cap a l'èmfasi actual en el joc literari''. Gemma Lluch.(ed.). (2000). De la narrativa oral a la literatura per a infants. Invenció d'una tradició literària. Alzira: Bromera. Pág 90.

Per altra banda trobem també gràcies a Caterina Valriu una descripció detallada i molt interessant de com han anat transformant-se els personatges de les tradicions orals (com les bruixes i les fades) des de la versió més tradicional a tots els posteriors angles que han sorgit d'aquests. Per exemple, en un principi la bruixa era mala i lletja, però ara podem trobar històries on és guapa i bona.
Per últim m'agradaria destacar una secció dedicada a la il·lustració dels contes i de les rondalles. És curiós veure com la il·lustració d'un artista pot condicionar l'imaginari de tot els que el precedeixen. És a dir, una vegada s'ha construït una imatge d'un personatge, els següents il·lustradors el que fan és continuar amb la línia de l'anterior però òbviament introduint aspectes del mateix autor.

Açò també afecta al ciutadà, al lector. Ens fem una imagte mental d'un personatge i es molt difícil no adonar-nos-en, como Marylin Monroe, que sempre la tenim al cap al la falda volada. Un dels aspectes més curiosos és com s'il·lustra al protagonista en comparació amb l'antagonista, sempre més ensobrat i amb aspecte malèfic a les il·lustracions més antigues. Però també és cert que un il·lustrador té completa llibertat per a crear una imatge, una portada, d'un llibre i açò el que fa és que no es limiten les capacitats de l'artista.

Pel que fa al llibre en conjunt m'ha agradat i el recomanaria per a tots aquells que estudien literatura o volem ser mestres de qualsevol nivell. És també un llibre molt interessant pel fet que tot allò que ens consta són coses que a lo millor no ens hem parat a pensar-les, però que com a futurs mestres ens interessaria conèixer per poder impartir una educació literària més ampla i completa. A més a més és un llibre amb el qual he pogut reflexionar sobre històries que ja havia llegit en aquesta assignatura, com ''t'he agafat, caputxeta!'' on es pot veure un d'eixos canvis de l'argument de la història, o el llibre '' Les costures del món'', on la il·lustració de la portada ja em va condicionar la forma d'imaginar-me els Quasi, cosa que no em va agradar gens. 

Però en canvi no el recomanaria a una persona a qui no li interesse de veres aquestes coses, ja que es fa una miqueta pesada la seua lectura, sobretot per què cada capítol està escrit per un autor diferent i això fa que la seua lectura a vegades t'agrade més que altres. Un altre aspecte negatiu que trobe i des de el meu punt de vista és que hi haja un capítol escrit en castellà. És suposa que és un llibre escrit en català i com a tal hauria de ser així tot. En el meu cas, que tampoc sóc molt radical en això no em va suposar molta molèstia, però crec que hauria sigut millor si estiguera tot en català o castellà