De la narrativa oral a la literatura per a infants.

Lluch, Gemma (ed.). (2000). De la narrativa oral a la literatura per a infants. Invenció d'una tradició literària. Alzira: Bromera

 

En aquest llibre podem observar un recorregut de la literatura infantil, més concret de la tradició oral de les rondalles. Hui en dia les rondalles pareixen haver desaparegut d'entre les opcions dels mestres com a lectura a l'escola, quan en canvi, fa molts anys era una de les formes més importants de transmissió de literatura. Nosaltres, com a futurs mestres el que hem de fer és tornar a agafar aquesta tradició oral i tornar a incorporar-la a l'escola, no només pel seu valor literari i educatiu, sinó també com a recurs a l'aula per a potenciar la tradició oral típica de la nostra terra.

L'autora Gemma Lluch ens parla de com, a més a més, una història de tradició oral va canviant segons passen els anys per amoldar-se a les demandes de la societat. Ens posa l'exemple de la caputxeta vermella, que ha tingut en la seua història original moltes interpretacions segons el punt de vista des d'on s'estudia l'obra (teoria indoeuropea, la teoria ritualista, antropològica, psicològica,etc.) Però el que més interessant m'ha paregut d'aquest ítem en concret és com la història original ha sigut canviada per tal que el missatge original i les possibles interpretacions que abans s'havien fet s'amoldaren a un públic infantil i amb un missatge educatiu. '' La caputxeta vermella es va convertir en un conte definitivament infantil, amb un final feliç i un missatge educatiu sobre l'obediència'' Gemma Lluch(ed.). (2000). De la narrativa oral a la literatura per a infants. Invenció d'una tradició literària. Alzira: Bromera. Pág 63.

Però ací no acaba tot, perquè també tenim al famós creador de pel·lícules Walt Disney, qui va agafa totes aquestes històries de tradició oral (bé amb contingut real o inventat) i va crear pel·lícules dirigides a un públic familiar, creant així també un prototip d'aquests personatges, posant barreres a la imaginació dels xiquets que llegeixen aquestes històries. Bé he de dir també que ha sigut una bona idea per tal de no perdre aquestes històries amb el pas del temps, ja que amb aquestes pel·lícules les histories van arribar a tot el món.

El problema és que amb tot això el que vam aconseguir és tancar el ventall oral d'aquestes històries a un context escrit primer i després a un context també visual. El primer el que va provocar és que persones que no tenien la capacitat per a escriure o llegir no tingueren accés a aquesta literatura que tradicionalment havia sigut oral, i en segon lloc va canviar en gran mesura l'argument principal de l'obra per amoldar-se a la societat.

Com bé diu l'autora, '' la caputxeta vermella des de la seua versió com a conte moral a les seues versions com a explotació de l'imaginari col·lectiu, mostren la distància que ha recorregut la literatura per a infants des de la intenció admonitòria cap a l'èmfasi actual en el joc literari''. Gemma Lluch.(ed.). (2000). De la narrativa oral a la literatura per a infants. Invenció d'una tradició literària. Alzira: Bromera. Pág 90.

Per altra banda trobem també gràcies a Caterina Valriu una descripció detallada i molt interessant de com han anat transformant-se els personatges de les tradicions orals (com les bruixes i les fades) des de la versió més tradicional a tots els posteriors angles que han sorgit d'aquests. Per exemple, en un principi la bruixa era mala i lletja, però ara podem trobar històries on és guapa i bona.
Per últim m'agradaria destacar una secció dedicada a la il·lustració dels contes i de les rondalles. És curiós veure com la il·lustració d'un artista pot condicionar l'imaginari de tot els que el precedeixen. És a dir, una vegada s'ha construït una imatge d'un personatge, els següents il·lustradors el que fan és continuar amb la línia de l'anterior però òbviament introduint aspectes del mateix autor.

Açò també afecta al ciutadà, al lector. Ens fem una imagte mental d'un personatge i es molt difícil no adonar-nos-en, como Marylin Monroe, que sempre la tenim al cap al la falda volada. Un dels aspectes més curiosos és com s'il·lustra al protagonista en comparació amb l'antagonista, sempre més ensobrat i amb aspecte malèfic a les il·lustracions més antigues. Però també és cert que un il·lustrador té completa llibertat per a crear una imatge, una portada, d'un llibre i açò el que fa és que no es limiten les capacitats de l'artista.

Pel que fa al llibre en conjunt m'ha agradat i el recomanaria per a tots aquells que estudien literatura o volem ser mestres de qualsevol nivell. És també un llibre molt interessant pel fet que tot allò que ens consta són coses que a lo millor no ens hem parat a pensar-les, però que com a futurs mestres ens interessaria conèixer per poder impartir una educació literària més ampla i completa. A més a més és un llibre amb el qual he pogut reflexionar sobre històries que ja havia llegit en aquesta assignatura, com ''t'he agafat, caputxeta!'' on es pot veure un d'eixos canvis de l'argument de la història, o el llibre '' Les costures del món'', on la il·lustració de la portada ja em va condicionar la forma d'imaginar-me els Quasi, cosa que no em va agradar gens. 

Però en canvi no el recomanaria a una persona a qui no li interesse de veres aquestes coses, ja que es fa una miqueta pesada la seua lectura, sobretot per què cada capítol està escrit per un autor diferent i això fa que la seua lectura a vegades t'agrade més que altres. Un altre aspecte negatiu que trobe i des de el meu punt de vista és que hi haja un capítol escrit en castellà. És suposa que és un llibre escrit en català i com a tal hauria de ser així tot. En el meu cas, que tampoc sóc molt radical en això no em va suposar molta molèstia, però crec que hauria sigut millor si estiguera tot en català o castellà

"Llegir per a créixer" i "Poemania"

Els llibres que he escollit per a llegir-me han sigut “Llegir per a créixer” i “Poemania”. La meua elecció ha vingut donada perquè pense que són dos llibres interessants ja que expliquen com fomentar la lectura i la poesia, respectivament, en els nostres fills o alumnes. Els dos llibres són dues guies per fer lectors, el primer, en general, i el segon es centra en la poesia. “Llegir per a créixer” m’ha paregut molt interessant perquè ens dóna moltes pautes per poder fomentar la lectura, sobre tot en un context familiar, encara que també el podem posar en pràctica a l’escola. En canvi, “Poemania” està més dedicat a l’escola i és més una guia per consultar activitats per potenciar la poesia en l’àmbit educatiu.

En “Llegir per a créixer” s’expliquen moltes metodologies a utilitzar per introduir l’hàbit de la lectura en els nostres fills, germans, cosins, etc., així com també en els nostres alumnes. S’explica el què es té que fer i el què no, per exemple, una bona manera de fer que els nostres fills s’interessen per la lectura és llegir nosaltres davant d’ells, de manera que vegen els llibres com alguna cosa normal, de la nostra rutina diària i no un objecte extrany. També és important establir un entorn còmode i acollidor per a la lectura. A més a més, hem de fer-los veure que els llibres no són sagrats, és a dir, els hem de deixar jugar, experimentar amb ells i no prohibir-los que els toquen si no és per llegir-los.

En aquest llibre també s’expliquen els errors que molts pares i mestres solen fer creguent que estan augmentant les ganes de llegir dels seus fills o alumnes, quan en realitat el que estan fent és tot el contrari, per exemple: mai i baix ningun concepte es té que obligar als xiquets a llegir ja que d’aquesta manera fem que vegen la lectura com una obligació i no com una devoció, i per tant l’avorreixen. També hem de procurar que el que lligen els agrade i els interesse ja que del contrari els allunyarem més d’aquest món.

Un error que m’ha sorprès molt ha sigut el de dir expressions tals com

 “si llegires més, trauries millors notes” ja que jo pensava que feia en l’alumne ganes de llegir per poder aconseguir una millor evaluació; no obstant, no és així, sinó tot el contrari, ja que al dir aquesta frase o alguna similar, el que estem fent reialment és que el xiquet li agafe més “mania” a la lectura.

D’altra banda, en “Poemania” s’expliquen moltes activitats que podem utilitzar per a que els nostres alumnes es familiaritzen amb la poesia.

Una d’aquestes activitats, i que per a mi és interessant, és una que vaig tindre el plaer d’utilitzar en la Gimcana poètica. Aquesta consistia en llegir un poema mostrant un sentiment, en el meu cas, prepotència. L’activitat és important per fer que els nostres alumnes s’interessen per la poesia a la vegada que siguen capaços d’expressar els seus sentiments, sense avergonyir-se.

A part d’aquesta activitat hi ha moltes més a les que podrem recurrir si en alguna ocasió ho necessitem.

És per tota aquesta informació que es dóna en aquestes guies, pel que pense que deurien ser llegides per tots els mestres, així com també pels pares i mares ja que així seria més fàcil fomentar la lectura en els xiquets i apropar-los més a aquest món, que com bé sabem els estimats de la lectura, és meravellós.

Com treballar els gèneres que combinen paraula i imatge en l’Educació Primària?

Existeixen dues maneres d’introduir-nos, des de la infància, al meravellós món de la literatura: una és la veu de l’adult que ens transmet el calor i la fascinació dels relats, i l’altra les imatges, que serveixen com a estímul directe per situar-nos en un context de formes, colors i sensacions estètiques.

Així doncs, és convenient explicar que no sempre ha existit la importància d’aquesta combinació, però actualment, cada vegada és més la consciència que es va prenent en quant a la funció que aporta la il·lustració en l’educació, i aquesta és una de les causes per la qual ha anat adquirint major importància en el sistema educatiu, passant de ser un element auxiliar, a constituir una part rellevant de la narració.

La gran extensió que els mitjans de comunicació ha experimentat en els últims anys ha creat la necessitat d’aprendre a comunicar-se mitjançant còdics gràfics. Els il·lustradors i editors van aprofitar aquest interés formatiu per a crear amb el potencial expressiu de les diferents tècniques amb el propi disseny objecte-llibre. Aquesta evolució també està lligada a la dels nostres hàbits culturals i amb el desenvolupament de les noves formes de lectura.

A més a més, és molt important conèixer l’àlbum il·lustrat, que consisteix en un tipus de llibre en el qual es combinen les il·lustracions amb el relat integral, tenint una forta preponderància gràfica que, mitjançant la lectura visual, incita al lector a una interpretació narrativa que va més enllà de les paraules. És exactament açò la base d’aquest gènere, la relació existent entre imatge i paraula.

Forzosamente, y como producto emblemático de la postmodernidad,

el álbum es algo más que un tipo  de libro,

 algo más que una modalidad editorial,

el álbum es, cada vez más y ante todo,

“un modo de leer”.

 (Colomer, 2010b: 37).

La combinació de la paraula i la imatge és imprescindible per poder-nos comunicar, per això és tan important l’ensenyament d’aquestes en l’educació primària. Podríem treballar-ho amb els nostres alumnes de moltes maneres diferents però sempre intentar crear en ells un gran interés per la lectura.

Per tant, per fomentar aquest gènere en els xiquets, proposaré a continuació dues activitats per cada cicle que jo, com a futura docent, podria fer servir amb els meus alumnes.

Per a primer cicle utilitzaria activitats de no molta complexitat degut a l’edat dels menuts, ja que si es complica massa, presentaran dificultats a l’hora de realitzar-la. Així doncs, les activitats que jo he triat són: dividir la classe en grups i que cada grup s’invente una història, que més tard, representarà amb les titelles a la resta de companys. No obstant, una altra activitat interessant seria inventar-se una història entre tots, i que cadascun dels xiquets dibuixara una o dues vinyetes representant aquesta història, de manera que al ajuntar totes les vinyetes dels alumnes formàrem un còmic fet per ells mateixa.

Per al segon cicle se m’ocurrixen moltes activitats, però pense que una molt divertida podria ser agafar el conte que vulguen (o bé un conte o bé una obra de teatre) i representar-lo. L’altra activitat que he escollit per a aquest cicle és la de realitzar un cal·ligrama, és a dir, una composició poètica en la que la disposició tipogràfica intenta representar el contingut del poema.

Finalment, per al tercer cicle, com que els xiquets són més majors, podem afegir-li una mica més de complexitat a les activitats, així doncs, seria interessant posar-los una pel·lícula de cine mut i que, per grups, li tingueren que posar diàleg, així també podríem observar com de les mateixes imatges, cada xiquet entén una cosa diferent. Es podria fer també una activitat fora de l’escola com és, per exemple, fer una visita a un teatre per veure una obra representada que siga de l’interés d’aquests, ja siga perquè l’hagen estudiat, per moda del moment, etc.

Així doncs, amb totes aquestes activitats el que pretenc és fomentar aquells gèneres que combinen paraules i imatges i crear en els xiquets un interés en la lectura d’obres pertanyents a aquests, ja siguen còmics, narrativa, poesia, etc.

REFLEXIÓ SOBRE L’APLICACIÓ DE LES ACTIVITATS DE LA SAC A L’EDUCACIÓ LITERÀRIA. GIMCANA POÈTICA. Celeste Herraiz

“Gimcana poètica”, és curiós com només dues paraules amaguen darrere d’elles tot un fum de jocs, sentiments, imaginació, etc. La Gimcana és un conjunt de jocs en què sempre m’ha agradat participar i gaudir d’ella.

Aquesta que hem realitzat, en concret, tracta sobre la poesia, eixe gènere literari que pareix que oblidem a les aules, que sembla que només és apte per a aquells virtuosos capaços de crear grans poemes i enllaçar versos com si no costara res.

En aquest cas havíem de superar proves poètiques, fóra per creació o per recitació, havíem de fer servir la poesia per a fer-les. En alguns casos havíem de construir aforismes, en altre, un cal·ligrama, en altre, recitar un poema expressant-lo amb algun sentiment, etc.

Respecte a la perspectiva de veure la gimcana com una metodologia alternativa, crec que és de les millors opcions que podem triar per a fugir de les quatre parets de l’aula per tal d’aconseguir un aprenentatge significatiu en els xiquets.

Moltes vegades, els xiquets pensen que no són capaços de crear, d’inventar i de fer alguna cosa de profit amb les seues capacitats cognitives. Hem de demostrar-los que estan molt equivocats, que qualsevol d’ells és totalment vàlid per utilitzar la poesia en la seua vida.

No obstant això, és necessari ser versàtil i capaç d’adaptar-se i superar cada prova, per diferent que siga de les altres; per això, nosaltres els mestres hem de saber com motivar-los i preparar-los per a passar amb èxit tota la gimcana.

Està en la nostra mà el fet que als nostres futurs alumnes els agrade anar a escola, que gaudixen aprenent i que descobrixen noves formes d’aprendre sense necessitat d’estar llegint la teoria d’un llibre de text.

Sobretot mai hem d’oblidar que “si un bon mestre vols ser, el teu propi llibre hauràs de fer”, si vols que els teus xiquets siguen creatius, comença per crear tu i ficar-li imaginació a les activitats que proposes en classe.

Tot comença en nosaltres i acaba en un millor futur per als nostres alumnes.